Hola a tothom! aquest cop no seré jo qui us escrigui, aquest cop llegireu en primera persona, escrit per la mama, el que va passar just a l'inici de tot! Espero que us agradi!
Tot va començar el dijous 12 d’Abril del 2012.
Vaig sortir a entrenar com cada dia, una sessió suau de trailrunning, per la
muntanya del darrere de casa i quan només portava uns 40 min d’entrenament vaig
sentir que el meu cosa deia “prou”. No ho entenia “serà un mal dia” vaig
pensar. Vaig intentar continuar i només feia que repetir-me a mi mateixa,
“controla la respiració”, però res, no podia seguir, estava esgotada....així
que vaig donar mitja volta i vaig enfilar direcció cap a casa. De cop i volta
em vaig quedar paralitzada, acabava de venir-me al cap un pensament: “ quin dia
som?” només deia que pregunta-m’ho i per molt que ho intentava no aconseguia
recordar-ho. Quan baix arribar a casa el primer que vaig fer va ser mirar el
calendari: “1,2,...dos dies només”.
Vaig aparcar aquest pensament i em vaig ficar
a la dutxa. A l’endemà tot va transcorre amb normalitat . No vaig sortir a
entrenar, tenia que baixar a Barcelona a recollir el meu dorsal per la cursa
del corte inglès, a plaça Catalunya vaig trobar-me amb el bus de la donació de
sang, mi vaig acostar, ja feia tres o quatre mesos que havia donat sang així
que ja em tocava. Vaig seure a omplir el formulari i llavors ho vaig recordar,
em va tornar aquell pensament. Estava gelada, no sabia que fer, vaig decidir
deixar-ho estar i baixar del bus.
Vaig trucar al Josep “carinyu hem de fer-nos
la prova, tinc tres dies de retard”. La cosa va quedar aquí, era molt d’hora la
veritat, encara podia ser una falsa alarma, però jo tenia un pressentiment.
Aquest cop no sortiria negatiu, ho sabia.
A l’endemà, el Josep va marxar a la feina i jo
tenia un dia complet amb castellers, era ideal per no estar tota l’estona
rumiant, però no ho podia evitar, des de les 7 del matí que em vaig llevar no
parava de pensar-hi. La veritat és que va ser un dia molt llarg, massa hi tot.
Quan vaig arribar a casa estava atacada dels nervis. Va arribar el Josep i ens
vam tancar al lavabo. Estava tant nerviosa que no vaig poder treure ni una
gota. Vam tornar al menjador, el Josep es va adormir i jo tenia ganes d’anar al
lavabo. Vaig decidir anar-hi sola, “serà millor, amb una persona nerviosa al
lavabo ja n’hi ha prou” vaig pensar. Aquest cop si, vaig mullar la tira
reactiva, li vaig posar la tapa i ho vaig deixar sobre la pica.
Aquí comença el pitjor, aquí començar el minut
més llarg de la teva vida, no us podeu arribar a imaginar el que pot arribar a
sentir i pensar una persona en aquest període de temps tant curt. El cor
semblava que volia independitzar-se de mi. No sabia quant de temps havia
passat, ja no comptava els segons, de fet si que ho feia, però a un ritmes
quatre vegades més ràpid del normal així que ja no sabia quant de temps havia
passat. Ja no aguantava més, vaig aixecar la vista i vaig mirar...
Allà estava, davant meu, estava veient la
proba que em deia que ja estaves de camí. No vaig ser capaç de fer res més que
quedar-me mirant, no podia reaccionar, no podia parlar, no podia pensar, no em
podia moure, només podia mirar. No se ben bé quanta estona vaig estar allà
dreta mirant la proba.
Quan vaig ser capaç de fer arribar l’ordre,
els meus peus es van moure i vaig tornar al menjador, vaig despertar el Josep i
li vaig plantar el predictor a la cara. Se’l va quedar mirant i només mirava.
Vaig pensar que li estava passant el mateix que a mi, així que el vaig deixar
que seguís mirant. La veritat és que la cosa va quedar aquí, no vam dir-nos
gaire res, vam seguir mirant la televisió i vam anar a dormir.
L’endemà va ser diferent, vaig llevar-me amb
aquell nervi ficat al cos, aquell nervi que no parava de recordar-me una vegada
i una altre el que havia passat la nit anterior. Va apareixer aquell còctel de
sensacions impossible de descriure: felicitat, alegria, por, dubtes, angoixa,
emoció,....t’envaeix un sense fi de sentiments que no pots controlar, però
sobretot set planta aquell somriure a la cara i ja no el deixes mai més.
Aquella mateixa setmana, el dimarts, tenia visita amb la ginecòloga pels resultats
de la citologia de la visita anterior, així que quan vam arribar va ser el
primer que li vam dir. Ens va dir que no ens alegréssim tant d’hora, s’havia de
fer una analítica per comprovar-ho. A l’endemà al matí em van punxar i fins el
divendres no sabríem res....Un altre cop esperar, “odio esperar” només em
passava això pel cap. Després et donés compte que et passes 9 mesos esperant,
t’agradi o no, però cada dia esperes. Finalment arriba el divendres, agafo el
mòbil i truco a la consulta, em tremola tot, demano per la ginecòloga i li
pregunto si te els resultats “un moment, espera”. ESPERA!!!! Porto tota la
setmana esperant....sento que si torna a posar, feia sorollets amb la boca,
estava llegint els resultats, i de cop i volta diu: “Enhorabona, estàs
embaraçada!!!”
