Principi d'un gran canvi

Hola a tothom! aquest cop no seré jo qui us escrigui, aquest cop llegireu en primera persona, escrit per la mama, el que va passar just a l'inici de tot! Espero que us agradi!

Tot va començar el dijous 12 d’Abril del 2012. Vaig sortir a entrenar com cada dia, una sessió suau de trailrunning, per la muntanya del darrere de casa i quan només portava uns 40 min d’entrenament vaig sentir que el meu cosa deia “prou”. No ho entenia “serà un mal dia” vaig pensar. Vaig intentar continuar i només feia que repetir-me a mi mateixa, “controla la respiració”, però res, no podia seguir, estava esgotada....així que vaig donar mitja volta i vaig enfilar direcció cap a casa. De cop i volta em vaig quedar paralitzada, acabava de venir-me al cap un pensament: “ quin dia som?” només deia que pregunta-m’ho i per molt que ho intentava no aconseguia recordar-ho. Quan baix arribar a casa el primer que vaig fer va ser mirar el calendari: “1,2,...dos dies només”.

Vaig aparcar aquest pensament i em vaig ficar a la dutxa. A l’endemà tot va transcorre amb normalitat . No vaig sortir a entrenar, tenia que baixar a Barcelona a recollir el meu dorsal per la cursa del corte inglès, a plaça Catalunya vaig trobar-me amb el bus de la donació de sang, mi vaig acostar, ja feia tres o quatre mesos que havia donat sang així que ja em tocava. Vaig seure a omplir el formulari i llavors ho vaig recordar, em va tornar aquell pensament. Estava gelada, no sabia que fer, vaig decidir deixar-ho estar i baixar del bus.

Vaig trucar al Josep “carinyu hem de fer-nos la prova, tinc tres dies de retard”. La cosa va quedar aquí, era molt d’hora la veritat, encara podia ser una falsa alarma, però jo tenia un pressentiment. Aquest cop no sortiria negatiu, ho sabia.

A l’endemà, el Josep va marxar a la feina i jo tenia un dia complet amb castellers, era ideal per no estar tota l’estona rumiant, però no ho podia evitar, des de les 7 del matí que em vaig llevar no parava de pensar-hi. La veritat és que va ser un dia molt llarg, massa hi tot. Quan vaig arribar a casa estava atacada dels nervis. Va arribar el Josep i ens vam tancar al lavabo. Estava tant nerviosa que no vaig poder treure ni una gota. Vam tornar al menjador, el Josep es va adormir i jo tenia ganes d’anar al lavabo. Vaig decidir anar-hi sola, “serà millor, amb una persona nerviosa al lavabo ja n’hi ha prou” vaig pensar. Aquest cop si, vaig mullar la tira reactiva, li vaig posar la tapa i ho vaig deixar sobre la pica.

Aquí comença el pitjor, aquí començar el minut més llarg de la teva vida, no us podeu arribar a imaginar el que pot arribar a sentir i pensar una persona en aquest període de temps tant curt. El cor semblava que volia independitzar-se de mi. No sabia quant de temps havia passat, ja no comptava els segons, de fet si que ho feia, però a un ritmes quatre vegades més ràpid del normal així que ja no sabia quant de temps havia passat. Ja no aguantava més, vaig aixecar la vista i vaig mirar...

Allà estava, davant meu, estava veient la proba que em deia que ja estaves de camí. No vaig ser capaç de fer res més que quedar-me mirant, no podia reaccionar, no podia parlar, no podia pensar, no em podia moure, només podia mirar. No se ben bé quanta estona vaig estar allà dreta mirant la proba.

Quan vaig ser capaç de fer arribar l’ordre, els meus peus es van moure i vaig tornar al menjador, vaig despertar el Josep i li vaig plantar el predictor a la cara. Se’l va quedar mirant i només mirava. Vaig pensar que li estava passant el mateix que a mi, així que el vaig deixar que seguís mirant. La veritat és que la cosa va quedar aquí, no vam dir-nos gaire res, vam seguir mirant la televisió i vam anar a dormir.

L’endemà va ser diferent, vaig llevar-me amb aquell nervi ficat al cos, aquell nervi que no parava de recordar-me una vegada i una altre el que havia passat la nit anterior. Va apareixer aquell còctel de sensacions impossible de descriure: felicitat, alegria, por, dubtes, angoixa, emoció,....t’envaeix un sense fi de sentiments que no pots controlar, però sobretot set planta aquell somriure a la cara i ja no el deixes mai més.

Aquella mateixa setmana, el dimarts,  tenia visita amb la ginecòloga pels resultats de la citologia de la visita anterior, així que quan vam arribar va ser el primer que li vam dir. Ens va dir que no ens alegréssim tant d’hora, s’havia de fer una analítica per comprovar-ho. A l’endemà al matí em van punxar i fins el divendres no sabríem res....Un altre cop esperar, “odio esperar” només em passava això pel cap. Després et donés compte que et passes 9 mesos esperant, t’agradi o no, però cada dia esperes. Finalment arriba el divendres, agafo el mòbil i truco a la consulta, em tremola tot, demano per la ginecòloga i li pregunto si te els resultats “un moment, espera”. ESPERA!!!! Porto tota la setmana esperant....sento que si torna a posar, feia sorollets amb la boca, estava llegint els resultats, i de cop i volta diu: “Enhorabona, estàs embaraçada!!!”